Rafael Alberti. LO QUE DEJË POR TI

LO QUE DEJÉ POR TI

Dejé por ti mis bosques, mi perdida
arboleda, mis perros desvelados,
mis capitales años desterrados
hasta casi el invierno de la vida.

Dejé un temblor, dejé una sacudida,
un resplandor de fuegos no apagados,
dejé mi sombra en los desesperados
ojos sangrantes de la despedida.

Dejé palomas tristes junto a un río,
caballos sobre el sol de las arenas,
dejé de oler la mar, dejé de verte.

Dejé por ti todo lo que era mío.
Dame tú, Roma, a cambio de mis penas,
tanto como dejé para tenerte.

Pablo Neruda. EL AMOR

Mujer, yo hubiera sido tu hijo, por beberte
la leche de los senos como de un manantial,
por mirarte y sentirte a mi lado y tenerte
en la risa de oro y la voz de cristal.
Por sentirte en mis venas como Dios en los ríos
y adorarte en los tristes huesos de polvo y cal,
porque tu ser pasara sin pena al lado mío
y saliera en la estrofa -limpio de todo mal-.

Cómo sabría amarte, mujer, cómo sabría
amarte, amarte como nadie supo jamás!
Morir y todavía
amarte más.
Y todavía
amarte más
y más.

Madame Bovary, primera novel·la moderna. [Es poden comentar les similituds amb Les flors del mal]

Madame Bovary, de Flaubert, i les flors del mal, de Charles Baudelaire, inauguren la nova sensibilitat literària moderna; son el trencament amb el romanticisme mes decadent en la prosa i en poesia. Les dues obres es van publicar el mateix any i les dues van haver de passar per un procés judicial important perquè els estaments oficials i una part de la societat les van trobar immorals. L'editor de Madame Bovary va suprimir-ne nombrosos i llargs passatges per por de la repressió política contra el periòdic. Després de guanyar un dels judicis l'obra va rebre un gran reconeixement com obra mestra que es. La protagonista va passar a ser un mite literari important, que dóna nom a una actitud el bovarysme.
La gènesi de la història és senzilla: Flaubert estava obsessionat per l'elaboració d'una altra obra, La temptació de Sant Antoni. un dia va reunir a casa seva els seus grans amics i després de llegir la primera versió li van confessar que allò no valia res i li aconsellaren que tenia que escriure quelcom mes real i me proper a ell.
El narrador que ocuparà la resta de la història és omniscient, parla en tercera persona del singular i explica la història des de fora. Accedeix tant a la realitat externa com a la intimitat dels personatges respecta l'objectivitat del relat i ensenya aquest món sense judicar-lo. Els diàlegs deixen passar el personatges sense la intervenció del narrador i en moments podem parlar d'estil indirecte lliure, quan, sense intermedis, el narrador cedeix la veu als ens de ficció.
Els objectes tenen una gran importància en la novel·la. Arriben a tindre el protagonisme dels éssers vius, són tractats amb la mateixa subtilesa i poden comunicar molts afectes i pensaments. Flaubert és un estilista, per aquest motiu es dubta que la seua novel·la només siga realista. Els objectes prenen un gran protagonisme i hi tenen una gran rendibilitat com ara la cistella d'albercocs que envia a Rodolphe en el capítol XIII. El temps és divers en l'obra, hi ha escenes que es desenvolupen molt lentament, d'altres de manera virtiginos, també es circular; no permet avançar en la progressió de la història, s'usa l' imperfect amb el present es presenta un temps immòbil (actua en les descripcions).

3. Explica quin significat prenen els els termes Spleen i Ideal en la poesia baudelaireana

La seua obra mestra, les flors del mal (1857), va estar envoltada per l'escàndol, fins al punt que Baudelaire va haver de sotmetre's a un judici. El cert és que la perfecció lingüística, compositiva i metafòrica aconseguida en l'obra la converteix en una pedra de toc de la poesia contemporània. Baudelaire va crear una tensió extraordinària entre l'ideal, es a dir, el desig d'elevació de l'ànima, la passió vital, i l'esplín, es a dir, el tedi.


Els sentits, reforçats per aquestes correspondències són els encarregats de provocar l’èxtasi, que és l’única manera de fugir de l’esplín, aquest avorriment moral que afecte els esperits privilegiats, els artistes. “L’Esplín apareix a Les flors del Mal com una espècie d’a priori, un motor immòbil i inexplicat la missió del qual és posar en moviment la màquina poètica del llibre. La dinàmica entre spleen i idela, les maneres de fugir-ne (l’amor, les drogues, el mal, la mort) són, a més de títols de les parts del llibre, temes fonamentals de la poesia baudelairiana. Tal volta ara entendrem més bé quin és el lloc que ocupa aquest èxtasi dels sentits. Es tractarà de convocart tota la potència sensual que habita en certes experiències, certs éssers, certs objectes, per aconseguir el que sembla que és l’únic mitjà de fugir de l’horrible fastig de la quotidianitat: l’oblit, l’aniquilament del jo, o l’èxtasi [...] L’+extasi baudelairià [...] no s’ha de veure com una concentració de l’esperit que tendeix cap a quelcom, sinó com el seu eixamplament oceànic, com un deixar-se fluir cap a l’animalitat o la mineralitat. En el món poètic de Baudelaire hi ha un ésser que reuneix les suggestions de tots els sentits, que pot potenciar totes les sensacions, i aconseguir que es barregin i es responguin: hi ha un estímul per a l’èxtasi més potent i eficaç que totes les drogues: la dona;” i en posa com a exemple el sonet “Perfum exòtic” (Todó)

L'eixida del Romanticisme: la novel·la realista i naturalista

el naixement de la novel·la realista està unit a l'esclat del pensament liberal i cientista. Va tirndre una gran influencia de la concepció evolutiva de la vida a través del pensament de Charle Darwin.
la filosofia quedà amarada d'aquest nou ambient cientista i així, Auguste Comte propugnaba el positivisme, també va influir en la imatgeria literaria Claude Bernard amb l'obra Introdicció a la medicina experimental.
Cap al 1850 va sorgir el realisme com a corrent literari, concidint amb l'etapa d'or de la societat burgesa. Va frenar el que considerava "excessos" del Romanticisme i n'enfonsava les arrels tant en la novel·la picaresca com en la novel·la sentimental anglesa del segle XVIII. l'obejctivitat, la versemblança, l'intent de coneixer millor les societats, els moments historics i la psicologia humana determinaren l'estètica realista amb que va naixer la novel·la contemporania.
amb aquests objectius, es logic, que la novel·la posara en marxa tècniques de versemblança , com ara el distanciament del narrador i la seua omnisciencia, o un dispositiu descritiu ampli.
l'epicentre on trobem aquest fenomen és a França amb Stendhal, Balzac i Flaubert.
Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Croisset, 1880)
representa el cim de la novel·la francesa del segle XIX. Flaubert va assumir la supressió del jo en la l'escriptura i un sentit d'objectivitat, encara que va refusar ser inclos dins del realisme. madame Bovary es la seua obra mestra a la qual dedica cinc anys de faena, apareguda el 1857, l0obra provoca un gran escandol.

Mes enllà del realisme, propugnà en la decada dels huitanta el naturalisme. el manifest del naturalisme el determinen la publicació del recull de relats les soirées de Medan (1880), de Zola i escriptors deixebles seus, entre els quals destaquen Huysmans i Maupassant.
segons el naturalisme, la novel·la, seguint el mètode experimental científic, havia d'esdevindre una mena de laboratori. Positivisme, cientisme i determinisme es van fondre en una visió de la persona condicionada per l'herència i el medi. En aquest fet detectem la influencia del crític Taine segons el qual la raça, el medi circumdant i l'epoca són le fonts d'un estat moral.
l'exit més important va ser la Nana (1880), si bé l'aventura naturalista com a moviment organitzat va acabar ben bé en la mateixa dècada.

La literatura en el cinema

El corredor nocturno, basada en una novel·la d'Hugo Buriel, tracta en realitat d'un mite literari. Sabeu de quin?

Aquesta nova pel·lícula dirigida per Gerardo Herrero, productor de "El secreto de sus ojos" i director de títulos como "El principio de Arquímedes", "Heroína" o "Los aires difíciles", torna a les cameres amb aquesta pel·licula basada en el llibre homonim del autor urugayo Hugo Buriel publicat per la editorial Alfaguara en l'any 2005, tracta de Eduardo ,el protagonista de l'obra, que es un agent d'una companyia d'assegurança, esta baix pressió i per això ix a córrer. El fa quan està a punt de esclatar. Un dia de tornada d'un viatge de negocis que a sigut un fracàs coneix en el aeroport a un home misterios que es presenta com un amic y el anima a canviar de vida, a ser lliure, aquest home, Raimundo Conti, l'obliga fins als seu limit per a lograr el seu proposit. A partir d'aquest moment, la vida d'Eduardo canvia, cap un territori molt diferent. Es pot observar que correspon al mite de el Faust, del Romanticisme alemany.


El autor Goethe,( si voleu més informació d'aquest entrar en el blog d'Andrea), va escriure l'obra de Faust sobre aquesta obra ha tingut molta pervivéncia en la lliteratura alemanya. El de Goethe prové del segle XVI després va passar al teatre gràcies a Christopher Marlowe i també en faran versions Maler, Müller entre altres; Faust representa l'home que ha assolit el coneixement i la saviesa en l'edat madura i que pacta amb el diable a canvi de tornar a posseir la joventut.
Mefistòfil accepta la juguesca i fan tant com pot perquè Faust satisfaça els seus desitjos. Coneix Margarida, una xicota d'ànima innocent, i la sedueix. La seua actuació portarà la xicota a la mort.


La segona part és més complexa. Faust, després de moltes experiències, queda cec. la història mostra el fracàs de l'ésser humà per a superar les seues limitacions.
En aquesta pel·licula es correspon el papel de Faust amb el de Eduardo i el de Raimundo amb el de Mefistòfil, el diable, que portara a Eduardo a un lloc molt diferent, com si Eduardo ven la seua anima a Raimundo.

Les Flors del Mal XCIII

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:
prima, alta, de dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,


àgil i noble, amb actitud d'estàtua.
Crispat com un extravagant, bevia jo
als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,
la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa
d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,
¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?


En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!
Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,
tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

CHARLES BAUDELAIRE: Les Fleurs du Mal. 1857 Traducció de Jordi Llovet Edicions 62


[Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? Tema. Argument. Quines imatges poètiques hi destacaríeu? Comenteu alguns trets de la poesia baudelaireana presents en aquest poema.]


Aquest poema de Baudelere es tract d'un vers alexandrí i cada vers dels dels quals es separen de sis en sis mitjançant una cesura i també es veu com l'autor empra el jo l'iric.
Aquest fragment es situa en un carrer d'una ciutat, el personatge te en eixe moment te com una visió d'una dona, que ell pareix acabar de vorela passar, i la descriu com ella anava vestida de dol, la falda que porta es levanta dolçament, la bora del vestit, sense cap problema amb actitud elegant, Ell nerviós i molt exageradament, la mira al seus ulls blaus dolços i li agrada, el plaer que hi ha en la seua mirada intensa. Ell sembla com s'ha enamorat d'ella entra molt ràpidament dins seua com una llum, en el seu dia i la nit perque ella se'n va i ell es pregunta si tornara a vorela
ell al final deixa entendendre que ella també s'adona que ell li agradava y ella va continuar caminant, es a dir que ella no el volia.
El tema d'aquest es el l'amor no corresport o el amor a primera vista
Trobem també algunes figures retoriques com:
imatge:cel lívid que gesta l'huracà―,Un llamp... després la nit! ―

mai! donar enfasis

paralelísme: Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,

La lírica petrarquista en el Renaixement i el Barroc

Es denomina petrarquista, dins del gènere poètic líric, al corrent estètica que imita l'estil, les estructures de composició, els tòpics i la imatgeria del poeta líric de l'Humanisme toscà Francesco Petrarca.

El petrarquista va ser un poderós corrent d'inspiració lírica que es va escampar per tot Europa amb el Renaixement succeint com a font d'inspiració en la lírica a l'amor cortès dels trobadors provençals. A aquesta lírica se superposa una nova filosofia amatòria influïda pel platonisme. La seva influència es va estendre fins a començaments del segle XVIII i només van escapar d'ell poetes com William Shakespeare, que va crear un cançoner dedicat a un home.
Fonamentalment els poetes del petrarquista es dediquen a conrear el sonet amorós ja reunir en col • leccions estructurades com cançoners petrarquista, en forma de sèrie de poemes que documenten la història sentimental de la seva amor per la dama en evolució des del sensual a l'espiritual per influx de les teories amoroses del platonisme, que considera l'amor com quelcom abstracte.
La influència del Petrarca inclou tant aspectes formals com temàtics. En els temes destaca el culte a la bellesa, el protagonisme de la natura (bucolisme) i de l'amor, de la mà del qual hi ha la dona com a eix al voltant del qual gira la filosofia de l'amor petrarquista, a la manera de l'amor cortès.
Formalment, el petrarquista introdueix en la literatura en espanyol el sonet, que serà la forma més usada en els segles d'or (XVI i XVII), així com el decasíl·lab com vers.


Es diu Segles d'Or al període que va des del regnat dels Reis Catòlics al de Carles III, és a dir, als segles XVI i XVII. Es van desenvolupar a Espanya dos moviments culturals i artístics: el Renaixement (segle XVI) i el Barroc (segle XVII). Tots dos tenen característiques molt diferents, fins i tot oposades, però s'engloben sota la denominació Segles d'Or perquè constitueixen una de les etapes de major esplendor cultural.

La cultura dels Segles d'Or està fortament determinada per tots aquests aspectes.

El Renaixement va suposar el triomf de les idees humanistes.

• Admiració per l'antiguitat clàssica, per la tradició grecoromana.

• Concepció de l'home com a centre de l'univers, l'anomenat antropocentrisme.

• Exaltació de la naturalesa i de la natura com una cosa bell, bo i veritable. El elegant és el natural.

• Recerca de l'equilibri, de la proporció i de l'harmonia.

El Barroc va ser un període de pessimisme i desengany. Es van abandonar tots els ideals humanistes i es va tornar a la religiositat més profunda. La consciència de crisi es va reflectir en una cultura de contrastos violents, de moviment, de complicació. La creença que la natura ens enganya, que cal desconfiar dels sentits, explica el gust pel rebuscat, per la qual anòmal, paradoxal o sorprenent.

A Espanya el Renaixement va ser molt minoritari davant del Barroc.

Espanya, Baltasar del Alcázar i Luis de Góngora. Lope de Vega va compondre també un cançoner petrarquista burlesc i humorístic

figures retòriques

En aquest fragment, Gertrudis retreu a Poloni que parle amb tanta retòrica. Poloni mateix en sembla ser conscient. Assenyaleu quines figures retòriques (de mots o de sentències) hi empra. Per exemple: repetició, antítesi, hendíadis, paral·lelisme, anadiplosi, antístrofa, concatenació... ]


•Enumeració: "L'jugar, beure, esgrimir, jurar, disputar, mocear ..." Escena I
"Ansias, turments, desesperació, infern, tot el transforma ella en gràcia ..."

• Apóstrofe: "Les vostres Majestats tenen sobirana autoritat sobre nosaltres, i en comptes de pregueu han d'enviar-nos." Escena III
"Oh rosa de maig, delicada nena, estimada germana, dolça Ofèlia!"
"Oh Déu meu com és possible!

• Perífrasis: "El vostre noble fill aquesta boig, i li dic boig perquè, si en rigor s'examina ¿quina altra cosa és la bogeria sinó estar un completament boig? Però deixant això a part ... "

• Antítesis: "És cert que ell aquesta boig. És cert que és llàstima que sigui cert ... "Escena VI

• Anàfora: "Dubte que siguin de foc les estrelles,
dubte si al sol és moviment falta,
dubte la veritat, admet el dubtós;
però no dubtis del meu amor les ànsies. "

• Polisíndeton: "En veure's menyspreat va començar a patir melangies, després vigílies, després debilitat, després atordiment i després la bogeria."
"Si, si nosaltres sabem, nosaltres pogués si volguéssim, si GUSTARE de parles ..."

• Metàfora: "Jo sóc capaç de descobrir les veritat allà on es oculti, encara que el centre de la terra la sepultat." Escena VI
"Els meus fades em empenyen, i presten a la menys fibra del meu cos la nerviosa robustesa del
lleó Nerrea "

• Símil: "L'ésser honrat, segons va el món, és com ser escollit entre deu mil." Escena VII
"Furiós com el mar", "resplendeix als teus ulls com la llum del dia"
"Pot apagar-se com una alenada la vida d'un home".
"Ell, com un animal és propietari de molts animals", "separeu que semblen bèsties"
"Els teus ulls, inflamats com estrelles ..."
"Resplendeix als teus ulls com la llum del dia", "Encara que fos insensible com les males herbes ..."
"Com la neu blanca era la seva barba", "Com l'or era rossa seu cap"
"He actuat com si hagués ferit al meu germà, llançant una fletxa sobre casa meva"

• legoria: "Si el sol engendra cucs en un gos mort, i encara que és un déu lumina benigne amb els seus raigs a un cadàver corrupte ..." Escena VII
"Osric, és un ocellot que ha fet fora a volar des del niu, sense desenganxar-se encara el cascarón"

• reduplicació: "Aquesta rematat rematat ...!" Escena VII
"Que el tambor anunciï el clarí, el clarí al llunyà artiller"
"Un pic i un càvec, un càvec i una sabana"
"Pensa que mai mai tornarà"

• Zeugma: "... que els vells tenen la barba blanca, la cara amb arrugues, els seus ulls aboquen ambre abundant i goma de prunera ... "Escena VII

• Epitafi: Oh dolor, oh dolor!

• literació: "el canó al cel, el cel a la terra"

• Hipèrbole: "Moro de curiositat"
"Cremava el meu cor en una lluita"

• Sinestecia: "Davant tots els que escoltaven una declaració"

• quiasma: "El cos aquesta amb el rei però el rei no està amb el cos"

Característiques i funcions dels personatges de Hamlet

3. Característiques i funcions dels personatges de Hamlet que apareixen en el fragment escollit (estudi morfològic i semàntic).


HAMLET: Personatge principal de l'obra. Fill de Gertrudis i del rei Hamlet; nebot i fillastre de Claudi. És un personatge que es fa passar per boig per assolir els seus objectius i descobrir la veritat sobre l'assassinat del seu pare. És astut, noble, apassionat, crític, sarcàstic, de caràcter desitjós de les coses bones, moral per naturalesa, i propens a la meditació, té inclinació al filosòfic, amor a la poesia, i odi a la vulgaritat. Torna a Palau a causa de la mort del seu pare. Mitjançant misterioses aparicions de l'espectre i posteriors denúncies d'aquest, Hamlet s'assabenta que el seu pare ha estat assassinat per l'actual monarca: Claudi germà del rei assassinat. Immediatament, el príncep en companyia dels seus amics més propers inventa el pla de venjança. Finalment, la majoria dels protagonistes moren víctimes de la gran xarxa d'intrigues que ells mateix teixeixen.

CLAUDI: Germà del Rei Hamlet i oncle del príncep Hamlet. Mitjançant estratagemes amb Poloni el conseller del regne, assassina al seu germà el rei Hamlet, es casa amb la vídua, la reina Gertrudis, i s'apodera de la corona, però és denunciat per El Espectre com l'assassí del seu germà i ha de fer front a les terribles conseqüències. Aquest personatge es caracteritza per la hipocresia, ja que fingeix ser una persona honrada i justa durant la seu reinat. Claudi enveja al seu germà. La seva enveja és creixent com injustes són les causes que la van provocar i que són conseqüències de la discriminació de que va ser víctima. Aquesta relació entre germans deriva en l'àmbit personal al pla dels amors i així veiem que Claudi s'ha enamorat perdudament de Gertrudis, dona de Hamlet, el seu germà, i desitja per tots els mitjans al seu abast posseir-la.

GERTRUDIS: reina de Dinamarca i mare de Hamlet. Personatge temorós que viu aïllada de les intrigues que creixen al seu voltant, és un dels personatges més misteriosos que puguem trobar en l'obra i aquest misteri esta donat fonamentalment per la seva ambigüitat i per l'ocultació de la seva acció interna dins de l'obra. Gertrudis és un personatge típicament carnal, la dona que és arrasada per els seus desitjos. No deixa d'estar assetjada per la presència incriminatòria del seu anterior marit, lluita contra aquesta culpa i la nega, es cega i es ensordeix. Gertrudis vol una cosa per sobre de tot: viure i recuperar el temps perdut. Accepta viure amb Claudi, el corona i el fica al seu llit. És una dona alienada d'una realitat que ella millor que ningú coneix i que no la va aturar. La seva satisfacció esta per damunt de tot, més enllà d'ella, és atreta al fangar a consciència que ho fa i li dóna plaer.
Representa la infidelitat, és una persona capaç de casar-se amb qualsevol per tal de conservar el seu lloc com a reina de Dinamarca.

POLONI: Lord camarlenc. Molt lleial al rei i la reina. Expert en el maneig i les aparences, és l'eix de les intrigues dins de la Cort. Mor víctima dels seus propis embolics. Servicial fins la seva mort, té família i és la seva família la veritable causa del seu existir. És vidu i té dos fills, a qui estima i protegeix i als qui voldria veure en millor posició futura. Els ha donat una acurada educació, cortesana encara que no pertanyin a la noblesa. Poloni és recollit a la casa, un recollit d'honor que té molt ben merescuts els seus favors. És un pare obsessiu amb les seves cries, ja que en elles veu la seva transcendència. Coneixedor com és dels secrets del regne i del poder.

OFÈLIA: filla de Poloni, acaba tornant-se boja per amor. És la víctima innocent de la història. És la jove desperta que busca la seva felicitat en un món complex, el que no li resta innocència, doncs els seus objectius són nobles, però com tots és arrossegada pel vendaval d'interessos mesquins que superen seu abast i seva visió del món. És la filla d'una família recollida, que viu en una casa que no és pròpia, prestada, amb tots els beneficis de la família reial però només en aparença. Ha estat educada pel seu pare, que està al servei de l'amo de torn i que per sobretot tracta de garantir el futur dels seus fills. Ofèlia s'enamora en aquesta casa de Hamlet, el príncep i no sembla que pogués enamorar d'un altre. D'aquesta manera dóna regnes soltes a la seva necessitat d'estimar i compleix amb la seva condició que no li dóna el luxe de permetre estimar a qualsevol . És el mateix caràcter meditatiu, somiador, poètic i distingit de Hamlet. Ella també ha format el seu pla de dirigir les seves relacions amb Hamlet, de tal manera que tots dos completin els seus anhels d'amor. Tot en va, ja que els esdeveniments ho disposen d'una altra manera: la bogeria, fingida a Hamlet, a Ofèlia és realitat.

ESPECTRE: fantasma del pare de Hamlet, és el que li explica a Hamlet la veritat del que ha passat i li demana que vengi la seva mort.

LAERTES: Fill de Poloni. Claudi utilitza aquest personatge per inventar el complot en contra del príncep Hamlet. Durant el duel final és ferit de mort, mentre agonitza confessa el pla i desemmascara a Claudi.

HORACI: Símbol de lleialtat. Gràcies a la puresa de la seva ànima i cor és el primer personatge visitat per l'espectre qui posa en avís de l'assassinat del rei Hamlet. Únic supervivent de la tragèdia.

ROSENCRATZ Y GUILDENBERG: Representants de la deslleialtat. Supòsits amics de Hamlet que acaben traint el seu afecte i confiança, són morts pel rei d'Anglaterra i víctimes de les seves pròpies intrigues.