La lírica petrarquista en el Renaixement i el Barroc

Es denomina petrarquista, dins del gènere poètic líric, al corrent estètica que imita l'estil, les estructures de composició, els tòpics i la imatgeria del poeta líric de l'Humanisme toscà Francesco Petrarca.

El petrarquista va ser un poderós corrent d'inspiració lírica que es va escampar per tot Europa amb el Renaixement succeint com a font d'inspiració en la lírica a l'amor cortès dels trobadors provençals. A aquesta lírica se superposa una nova filosofia amatòria influïda pel platonisme. La seva influència es va estendre fins a començaments del segle XVIII i només van escapar d'ell poetes com William Shakespeare, que va crear un cançoner dedicat a un home.
Fonamentalment els poetes del petrarquista es dediquen a conrear el sonet amorós ja reunir en col • leccions estructurades com cançoners petrarquista, en forma de sèrie de poemes que documenten la història sentimental de la seva amor per la dama en evolució des del sensual a l'espiritual per influx de les teories amoroses del platonisme, que considera l'amor com quelcom abstracte.
La influència del Petrarca inclou tant aspectes formals com temàtics. En els temes destaca el culte a la bellesa, el protagonisme de la natura (bucolisme) i de l'amor, de la mà del qual hi ha la dona com a eix al voltant del qual gira la filosofia de l'amor petrarquista, a la manera de l'amor cortès.
Formalment, el petrarquista introdueix en la literatura en espanyol el sonet, que serà la forma més usada en els segles d'or (XVI i XVII), així com el decasíl·lab com vers.


Es diu Segles d'Or al període que va des del regnat dels Reis Catòlics al de Carles III, és a dir, als segles XVI i XVII. Es van desenvolupar a Espanya dos moviments culturals i artístics: el Renaixement (segle XVI) i el Barroc (segle XVII). Tots dos tenen característiques molt diferents, fins i tot oposades, però s'engloben sota la denominació Segles d'Or perquè constitueixen una de les etapes de major esplendor cultural.

La cultura dels Segles d'Or està fortament determinada per tots aquests aspectes.

El Renaixement va suposar el triomf de les idees humanistes.

• Admiració per l'antiguitat clàssica, per la tradició grecoromana.

• Concepció de l'home com a centre de l'univers, l'anomenat antropocentrisme.

• Exaltació de la naturalesa i de la natura com una cosa bell, bo i veritable. El elegant és el natural.

• Recerca de l'equilibri, de la proporció i de l'harmonia.

El Barroc va ser un període de pessimisme i desengany. Es van abandonar tots els ideals humanistes i es va tornar a la religiositat més profunda. La consciència de crisi es va reflectir en una cultura de contrastos violents, de moviment, de complicació. La creença que la natura ens enganya, que cal desconfiar dels sentits, explica el gust pel rebuscat, per la qual anòmal, paradoxal o sorprenent.

A Espanya el Renaixement va ser molt minoritari davant del Barroc.

Espanya, Baltasar del Alcázar i Luis de Góngora. Lope de Vega va compondre també un cançoner petrarquista burlesc i humorístic