3. Explica quin significat prenen els els termes Spleen i Ideal en la poesia baudelaireana

La seua obra mestra, les flors del mal (1857), va estar envoltada per l'escàndol, fins al punt que Baudelaire va haver de sotmetre's a un judici. El cert és que la perfecció lingüística, compositiva i metafòrica aconseguida en l'obra la converteix en una pedra de toc de la poesia contemporània. Baudelaire va crear una tensió extraordinària entre l'ideal, es a dir, el desig d'elevació de l'ànima, la passió vital, i l'esplín, es a dir, el tedi.


Els sentits, reforçats per aquestes correspondències són els encarregats de provocar l’èxtasi, que és l’única manera de fugir de l’esplín, aquest avorriment moral que afecte els esperits privilegiats, els artistes. “L’Esplín apareix a Les flors del Mal com una espècie d’a priori, un motor immòbil i inexplicat la missió del qual és posar en moviment la màquina poètica del llibre. La dinàmica entre spleen i idela, les maneres de fugir-ne (l’amor, les drogues, el mal, la mort) són, a més de títols de les parts del llibre, temes fonamentals de la poesia baudelairiana. Tal volta ara entendrem més bé quin és el lloc que ocupa aquest èxtasi dels sentits. Es tractarà de convocart tota la potència sensual que habita en certes experiències, certs éssers, certs objectes, per aconseguir el que sembla que és l’únic mitjà de fugir de l’horrible fastig de la quotidianitat: l’oblit, l’aniquilament del jo, o l’èxtasi [...] L’+extasi baudelairià [...] no s’ha de veure com una concentració de l’esperit que tendeix cap a quelcom, sinó com el seu eixamplament oceànic, com un deixar-se fluir cap a l’animalitat o la mineralitat. En el món poètic de Baudelaire hi ha un ésser que reuneix les suggestions de tots els sentits, que pot potenciar totes les sensacions, i aconseguir que es barregin i es responguin: hi ha un estímul per a l’èxtasi més potent i eficaç que totes les drogues: la dona;” i en posa com a exemple el sonet “Perfum exòtic” (Todó)

L'eixida del Romanticisme: la novel·la realista i naturalista

el naixement de la novel·la realista està unit a l'esclat del pensament liberal i cientista. Va tirndre una gran influencia de la concepció evolutiva de la vida a través del pensament de Charle Darwin.
la filosofia quedà amarada d'aquest nou ambient cientista i així, Auguste Comte propugnaba el positivisme, també va influir en la imatgeria literaria Claude Bernard amb l'obra Introdicció a la medicina experimental.
Cap al 1850 va sorgir el realisme com a corrent literari, concidint amb l'etapa d'or de la societat burgesa. Va frenar el que considerava "excessos" del Romanticisme i n'enfonsava les arrels tant en la novel·la picaresca com en la novel·la sentimental anglesa del segle XVIII. l'obejctivitat, la versemblança, l'intent de coneixer millor les societats, els moments historics i la psicologia humana determinaren l'estètica realista amb que va naixer la novel·la contemporania.
amb aquests objectius, es logic, que la novel·la posara en marxa tècniques de versemblança , com ara el distanciament del narrador i la seua omnisciencia, o un dispositiu descritiu ampli.
l'epicentre on trobem aquest fenomen és a França amb Stendhal, Balzac i Flaubert.
Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Croisset, 1880)
representa el cim de la novel·la francesa del segle XIX. Flaubert va assumir la supressió del jo en la l'escriptura i un sentit d'objectivitat, encara que va refusar ser inclos dins del realisme. madame Bovary es la seua obra mestra a la qual dedica cinc anys de faena, apareguda el 1857, l0obra provoca un gran escandol.

Mes enllà del realisme, propugnà en la decada dels huitanta el naturalisme. el manifest del naturalisme el determinen la publicació del recull de relats les soirées de Medan (1880), de Zola i escriptors deixebles seus, entre els quals destaquen Huysmans i Maupassant.
segons el naturalisme, la novel·la, seguint el mètode experimental científic, havia d'esdevindre una mena de laboratori. Positivisme, cientisme i determinisme es van fondre en una visió de la persona condicionada per l'herència i el medi. En aquest fet detectem la influencia del crític Taine segons el qual la raça, el medi circumdant i l'epoca són le fonts d'un estat moral.
l'exit més important va ser la Nana (1880), si bé l'aventura naturalista com a moviment organitzat va acabar ben bé en la mateixa dècada.

La literatura en el cinema

El corredor nocturno, basada en una novel·la d'Hugo Buriel, tracta en realitat d'un mite literari. Sabeu de quin?

Aquesta nova pel·lícula dirigida per Gerardo Herrero, productor de "El secreto de sus ojos" i director de títulos como "El principio de Arquímedes", "Heroína" o "Los aires difíciles", torna a les cameres amb aquesta pel·licula basada en el llibre homonim del autor urugayo Hugo Buriel publicat per la editorial Alfaguara en l'any 2005, tracta de Eduardo ,el protagonista de l'obra, que es un agent d'una companyia d'assegurança, esta baix pressió i per això ix a córrer. El fa quan està a punt de esclatar. Un dia de tornada d'un viatge de negocis que a sigut un fracàs coneix en el aeroport a un home misterios que es presenta com un amic y el anima a canviar de vida, a ser lliure, aquest home, Raimundo Conti, l'obliga fins als seu limit per a lograr el seu proposit. A partir d'aquest moment, la vida d'Eduardo canvia, cap un territori molt diferent. Es pot observar que correspon al mite de el Faust, del Romanticisme alemany.


El autor Goethe,( si voleu més informació d'aquest entrar en el blog d'Andrea), va escriure l'obra de Faust sobre aquesta obra ha tingut molta pervivéncia en la lliteratura alemanya. El de Goethe prové del segle XVI després va passar al teatre gràcies a Christopher Marlowe i també en faran versions Maler, Müller entre altres; Faust representa l'home que ha assolit el coneixement i la saviesa en l'edat madura i que pacta amb el diable a canvi de tornar a posseir la joventut.
Mefistòfil accepta la juguesca i fan tant com pot perquè Faust satisfaça els seus desitjos. Coneix Margarida, una xicota d'ànima innocent, i la sedueix. La seua actuació portarà la xicota a la mort.


La segona part és més complexa. Faust, després de moltes experiències, queda cec. la història mostra el fracàs de l'ésser humà per a superar les seues limitacions.
En aquesta pel·licula es correspon el papel de Faust amb el de Eduardo i el de Raimundo amb el de Mefistòfil, el diable, que portara a Eduardo a un lloc molt diferent, com si Eduardo ven la seua anima a Raimundo.